Tendències en refrigerants naturals i HFO
Tendències en refrigerants naturals. La creixent conscienciació per la cura del medi ambient i la normativa desenvolupada per a la seva preservació estan marcant de forma reglada l’evolució industrial d’aquesta primera meitat del segle XXI.
El sector del fred com a actor important en aquest àmbit està evolucionant per contribuir a la reducció de la contaminació econòmica i per a això està desenvolupant solucions en diversos escenaris.
Un d’ells és la utilització de noves famílies de gasos refrigerants (HFO) d’alta biodegradabilitat i baix Potencial d’Escalfament Global (PEG); un altre és la recerca de l’eficiència energètica mitjançant el disseny d’instal·lacions que redueixin el consum i de l’aplicació de conceptes d’Ecodisseny en els equipaments; i el tercer són els gasos refrigerants Naturals (CO2 & NH3).
En el moment actual, podem dir que ja no es fan noves instal·lacions amb refrigerants d’alt PEG. És un pas endavant que ha d’anar acompanyat d’altres. El disseny de les instal·lacions que segueixen el camí de la sostenibilitat inclou requisits de seguretat millorats i adaptats als nous fluids, l’estanquitat i el manteniment de les plantes actuals i la vigilància de les fuites.
Els fluids sintètics desenvolupats per a reemplaçament als HFCs de baix PEG són les hidrofluoroolefinas (HFO). En l’actualitat poden destacar dos fluids per a refrigeració i aire condicionat, R1234yf i R1234ze (I), amb un PEG de 0.4 i 1 respectivament. Aquests fluids també presenten inconvenients, com ser classificats com a fluids inflamables (encara que menor als hidrocarburs) i que no compleixen amb requisits de capacitat frigorífica en substituir l’R134a de forma directa.
Dins de les tendències dels Refrigerants Naturals, el CO2 s’imposa en la refrigeració comercial centralitzada; els HC en la refrigeració autònoma i llaços d’aigua-glicol; el NH3 en els sistemes que necessiten grans potències i en els sistemes indirectes; i l’aire en les aplicacions emergents.
El amoníac ha estat, durant més d’un segle, el refrigerant de referència en l’àmbit de la refrigeració industrial. Però les tecnologies basades en el CO2 i en l’amoníac de baixa càrrega semblen estar posant en escac aquesta hegemonia. A més, aquesta nova vessant d’amoníac de baixa càrrega està sent considerada per sectors on tradicionalment no ha estat usat, com a sistemes de climatització centralitzats o en botigues petites que requereixen menor càrrega de refrigerant.
Així mateix, el CO2 transcrític està obrint-se sobretot en la refrigeració comercial, amb 12.000 supermercats a Europa i un total de 15.300 a tot el món.
A l’hora de triar entre una o altra opció és necessari estudiar les característiques i usos de la instal·lació però, en tot cas, hem d’explicar als usuaris finals la necessitat d’assumir la construcció de plantes més cares i amb retorns d’inversió més llargs. Una cosa assumible quan s’elimina la incertesa legislativa de canvis de gasos i es poden prendre decisions a llarg termini.
Per a això la inversió en coneixement és fonamental. Sense por a ser repetitiu, bona part de la clau del futur es resumeix en “tres” paraules: formació, formació i formació. Els tècnics frigoristes han de tenir la capacitat de dissenyar i mantenir instal·lacions que responguin a les millors expectatives d’eficiència energètica i reducció d’emissions en funció de l’ús que es requereixi. I han de ser capaços també de transmetre als usuaris finals aquestes premisses per ajudar-los a prendre decisions informades.
